#77 d’Anna Aguilar

Jo us voldria parlar simplement del meu amic de les arts, de la meva espècie per catalogar, l’Haritz Salvadó. Fa ja casi cinc anys que ens coneixem, així ens hem convertit en millors amics i sí ho he d’admetre, en part ha sigut gràcies a vosaltres. La nostra relació és més que una relació de millors amics: definiria la nostra relació com un conte amb un final feliç. Ens han unit moltes coses com baixar cada dia a casa junts, llargues hores de classes de català, francès i socials… però sobretot les vostres cançons; ens les sabem les 54 cançons vostres, des d’uns petons que depenen de la Dow Jones fins una taula al carrer per Sant Joan passant per unes viatges amb metro de Verdaguer a Joanic.

Ens hauríeu de veure a clase cada cop que un professor pronuncia a un filòsof grec, o un tal projecte Galileo, o bé encara qualsevol película del Bruce Willis; ens agafen uns rampells i ens busquem els dos per les taules i a l’hora ens mirem. I això ens ha portat a seguir-vos aquest últim any al Coliseum, al Grec, i obviament no podiem faltar a la festa màgica que s’anunciava al Palau de la Música.

Sou la banda sonora de la nostra amistat, la banda sonora de la nostra vida que ens acompanya cada dia, que ens ha acompanyat de viatge fins Sicilia on hem conegut a la nostre nova amiga de les arts, l’Aina Pons. Els vostres discs ens acompanyen a tot arreu i ens fan somriure, ens fan pensar en l’altre, fins i tot ens han fet plorar; ens fan fer l’animal.

Aquí un breu resum de la nostra història que no s’acaba avui. Justament és el que vem pensar de la vostre última nit al Palau. Allò no era un Adéu , era un Fins ara!

Així ens hem catalogat nosaltres i us hem catalogat a vosaltres amb les tres paraules mágiques de l’últim concert i que ens defineixen a nosaltres 2: “bé, bellesa i veritat”.

Aquí una foto del nostre primer concert l’any passat al Coliseum.

#78 de Mercè López

Bé, doncs jo també he decidit catalogar-me i explicar la meva història. Als amics els havia seguit des que els vam descobrir amb el meu marit amb la cançó “Jean Luc”. Van estar presents a la nostra boda i com no podia ser menys, quan va néixer el nostre Martí, ara fa un any. I què té a veure tot això amb les cançons dels Amics? Doncs bé, comencem des del principi de la història. Em vaig quedar embarassada l’estiu de fa dos anys, l’any 2011. Tot va anar molt bé aquells mesos que eren plens d’il·lusions, què us he de contar a vosaltres! A mesura que s’anava acostant el moment del part, tenia més i més por i respecte al fet, ja que mai saps el què et pot passar ni a què t’enfrontes perquè per molt que t’ho expliquin, no t’ho pots arribar a imaginar! Al febrer del 2012 em van donar la baixa, i havia d’estar-me a casa pel meu avançat estat. Què faria ara? M’avorriria? Noooo, casualment els amics van treure el seu disc “Monsieur Costeau”, i ja tenia solucionat el mes i mig que estaria a casa. El meu fill des de dins de la panxa ja us escoltava i ara que ja té un any, deu dir, quina mare més pesada que sempre posa el mateix! Embarassada de 8 mesos vaig ser de les primeres en fer cua per venir-vos a veure a l’Abacus de Lleida on el Dani, molt amablement, em va oferir una cadira (no ho oblidaré mai) i vam estar xarrant mentre em firmàveu el disc. Crec que el fet de tocar-me la panxa els quatre aquell dia em va fer desaparèixer aquella immensa por que li tenia al part. Encara recordo les paraules de l’Eduard dient-me, “Això que t’està passant és molt bonic” “Disfruta-ho” “Et canviarà la vida” I quanta raó teníeu!!

Un mes i mig després va arribar el gran moment. Tanta por vaig tenir al part i tant mal em feia, que vaig decidir buscar un antídot al meu dolor i cada cop que em venia una contracció, cantava  la cançó “l’Affaire Sofia” així que ja em veieu a l’habitació de l’hospital, amb un mal espantós cada cinc minuts, i jo cantant “Una parella lingüística, una oportunitat, d’enterrar l’affaire Patrícia, fer dissabte emocional”. El meu marit, tot estranyat, em deia… què fas cantant?? I jo li vaig repondre, oblido amb els meus Amics, el dolor que estic patint.

Així doncs, moltes gràcies per formar part dels nostres millors moments de les nostres vides!

****

Amics,
fins aquí l’aventura del M’he catalogat. Gràcies a tots pels vostres escrits. Ha estat un plaer llegir com les cançons han anat sonant a diferents moments de les vostres vides. 

Només hi ha una cosa que ens sap greu: hi ha un M’he Catalogat que vam rebre i no hem publicat perquè no el trobem. Era el text d’una noia que ens parlava del seu pare i Ciència-Ficció. Una història d’un accident i de com s’havia quedat sense memòria. Si llegeixes això i ens el vols tornar a enviar el publicarem sense cap problema.

#74 de Catalina Mateu

A casa vau arribar després d’un campament d’estiu del nostre fill mitjà… I no n’heu sortit mai més! La primera cançó que va sonar fou “A vegades” i amb el vídeo ens vam fer un fart de riure,i a partir d’aqui heu passat a formar part de la nostra història com a família… Amb tres nens a casa i amb edats ben diferents de vegades anar al cotxe i posar música és complicat…fins que tots coincidim amb “Els Amics”.

I que els nins de 12 i 9 anys hagin gaudit de 3 concerts vostres,final de gira inclòs,i la nena de 4 d’un que no va parar de cantar, no té preu, més tenint en compte que som de Mallorca! I nosaltres com a parella i sense nanos vam estar fins i tot a Madrid al vostre concert!

Samarretes, llibres, cd’s i xapes corren per casa.
Gràcies per ser com sou!!!

#75 de Marta Sangrà

Vas a Madrid de viatge i visites museus, carrers, botigues, parcs i monuments. Vius com un  turista, tot passa despresa, sense fixar-te ben bé on estàs i què és el què estàs mirant. Veus quadres i escultures per tot arreu, però no t’hi fixes en el seu significat. Tot és ple de gent, guies i estrès.  No et pots parar a contemplar tot l’art que t’envolta, ets allà per poder dir que hi has estat. No et pares a analitzar res, a posar-te a la pell del pintor, de l’artista, veure com va viure ell, veien reflectida la seva vida en aquell tros de tela. No pots percebre per la mirada que profund era el seu dolor, ni veus la llum que ben tractada, ni tots els detalls, res perquè sí. No t’exalta, ni et provoca.

Vas d’un lloc a l’altre i són els peus qui et mouen. Tens són i estàs cansada, però et pares  un moment a pensar que fas allà, que has vist, i veus com t’ha agradat, te n’adones que tot això ha valgut la pena. Has vist allò que volies i de cop un petit somriure neix al mig de la cara cansada.

Per la  nit quan a la fi tens ganes  i temps de gaudir del silenci i la lectura el teu esgotament ho impedeix. Els  ulls et pesen i es tanquen sols. Poc a poc caus en un somni  profund, tot es torna negre i fosc. Durant aquest temps descanses i tot el pes del dia anterior desapareix. Quan t’aixeques veus que el sol encara no a sortit. Encara pots tornar-te a endinsar en els teus somnis abans de començar un altre llarg dia, però en comptes de fer això, que seria el més normal, decideixes que ara és l’hora de gaudir realment del viatge.

T’aixeques del llit i sense fer soroll, per no aixecar a les teves companyes d’habitació, et vas treien la roba mentre et dirigeixes cap a la dutxa. Obres l’aixeta i esperes  que es reguli la temperatura de l’aigua. Un peu entra en aquella plataforma blanca i l’aigua  cau sobre el teu cap com un cop de plom sense fer mal, relaxan-te. Aquests són els millors moments per pensar. L’habitació comença a omplir-se de vapor, casi ni t’hi pots veure, i estàs tan endinsada en els teus pensament que no et dones compte que una de les teves amigues ja s’ha aixecat i vestit.

Al estar les dues llestes per sortir, decidiu anar al Parc del Retiro, un parc que uns dies abans t’havia inspirat i agradat tant. Només la idea de saber que tornaràs a estar enmig d’aquells arbres, tot verd, rodejada d’un llac veient sortir el sol, t’exalta.

Es respira pau, tranquil•litat, plaer. El sol poc a poc va treien el nas a l’horitzó i l’aigua comença a agafar un color groguenc. Tot és buit, i silenciós, l’únic soroll que sents és el cant dels ocells, el de l’aigua sota els teus peus, el poc vent que bufa, les passes d’un home que córrer i les fulles que mou al seu pas. Ets en un món diferent. T’aïlles, et poses els auriculars i aquella cançó que tan t’agrada comença a sonar.

“… bressol de grans pensadors.
De Parmènides a Sòcrates, d’Aristòtil a Plató…”

#76 d’Anònim

Fa poc més d’un any i mig tot em va canviar. Fa poc més d’un any i mig la vida em va donar una gran bufetada. Fa poc més d’un any i mig es va morir el meu pare. Des d’aleshores vaig passar dies, setmanes i mesos sense poder escoltar música. Era incapaç d’engegar la ràdio, de pensar en qualsevol cançó, de sentir cap melodia. Si per casualitat m’arribava música a les orelles, abans d’adonar-me’n, ja tenia les galtes humides per llàgrimes. Abans era molt diferent: sempre escoltava música. Em tancava a l’habitació durant hores i gaudia d’aquelles cançons que considerava especials, cantava, ballava, feia l’animal i en tenia tot el dret!

No sabia quin era el motiu però des que el meu pare va marxar m’entristia escoltar qualsevol cançó. Un dia tot va canviar. Dues amigues, que estudiaven amb mi a la universitat, em van convèncer per assistir a un concert. Vaig haver de fer el cort fort, afrontar les meves pors, inseguretats, tristeses i records. Em vaig decidir a anar a un concert perquè pensava que potser la música en directe seria diferent, el fet d’estar acompanyada i viure un joc de llums de tots colors seria especial, en un context molt diferent a la mera intimitat en la que m’atrapava quan escoltava música. D’aquesta manera, vaig conèixer Els Amics de les Arts.

El 18 de maig de 2012 entrava per la porta del Centre Cívic La Fonteta de Sant Feliu de Codines. Ho feia espantada, nerviosa, neguitosa. No les tenia totes. Però Carnaval va començar. L’ambient, els Amics, les cançons, els seus missatges, tot plegat em va resultar heterogeni. Aquell dia vaig descobrir un grup excepcional, que juga amb la melodia, la sintaxi i la semàntica. Un grup que a mi m’ha marcat, un grup que ha fet possible que escoltés música de nou, que pogués tornar-me a tancar a l’habitació i gaudir de cançons, un grup que ha fet possible que la meva vida torni a tenir banda sonora. Moltes gràcies.

#71 de David i Gei

GEI
Al cap d’uns anys es quan t‘adones quan de sentit té la frase ”tots els camins porten a Roma”. Va ser l’abril del 2009 quan vam marxar a Roma per desconnectar de l’estressant vida universitària una amiga i jo. Després d’unes hores descobrint els carrerons de la ciutat eterna, assegudes vora el Tíber em va comentar si sabia qui eren els Amics de les Arts, i si els havia escoltat mai. La resposta va ser un NO i immediatament ella va arrencar amb Jean Luc. Jo no vaig entendre res: ni que li passava al noi de la cançó, per què li demanava consell a un director francès, ni perquè em va cantar aquella cançó. Així que pràcticament vaig eliminar aquell moment del meu cap i vaig tornar a centrar-me en que els meus peus descansessin ja que encara ens quedava per recórrer la terra on gladiadors havien lluitat segles enrere.

Un mes més tard, el Barça va guanyar la Lliga de Campions i a la Universitat no s’escoltava altre cosa que 4-3-3. Immediatament, el meu cap per un instant va traslladar-se a Roma on vaig fer una ruta virtual pel Coliseu, la Sapienza, Cinecittà… i es va aturar vora el Tíber, on per primer cop vaig sentir a parlar d’aquests quatre amics, i aleshores vaig entendre que necessitava escoltar-los; dos escenaris, dos motius, eren suficients com per començar a escoltar què deien les seves lletres. Aquells exàmens finals de segon de carrera van ser suportables gràcies al Bed&Breakfast i, a partir de llavors, cada lletra dels Amics va acompanyar algun dels meus esdeveniments, sense jo ser-ne conscient.
Però no va ser fins al febrer del 2012 quan, amb l’Espècies per Catalogar a les mans me’n vaig adonar. La meva vida tornava a tenir nova banda sonora per acompanyar les aventures que m’acompanyarien aquest any passat. Pocs dies més tard, vaig veure un post pels Amics Films Awards, i com l’altre cop, el meu cap va tornar a viatjar al Tíber. Vaig tornar a la ciutat eterna i a la meva amiga i vaig creure que el millor que podíem fer aquell març era retrobar-nos i presentar-nos al concurs. Tot i que ella va rebre la mateixa proposta per un altre amic, va considerar l’opció de presentar-nos tots tres…

DAVID
Va ser tot molt ràpid. La nostra amiga ens va presentar. El dijous vam quedar els 3 per triar la cançó pel videoclip i fer l’story board. Va ser tot dinant a la facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. L’endemà, durant el rodatge a casa la nostra amiga, van aparèixer els nervis de gravar amb una noia molt maca i simpàtica i la meva millor amiga. Jo d’actor no en sóc pas, però va ser fàcil convèncer-me. Vam continuar el dissabte, a casa d’aquesta noia. La meva sorpresa va ser descobrir que vivim al mateix poble, i mai abans no ens havíem vist! I allà estàvem, vam acabar de gravar i editar el vídeo, i el vam enviar…

Ella va entrar a formar part del nostre grup de percussió. El que no sabia jo era que el motiu principal pel qual en va voler formar part, era jo. Va entrar per mi. Van anar passant els mesos i l’amistat entre aquells pseudoactors s’anava creant. El temps anava passant, les coses van anar canviant, però sempre de tornada a casa, després d’assaig entre converses, hi sonava al cotxe alguna cançó dels Amics.

A finals de mes, ella em va proposar d’anar al que seria el millor concert que he anat mai: el que es va fer al teatre Grec. Va ser una vetllada magnífica i inoblidable. Aquell va ser el primer. Vam poder gaudir plegats de l’acústica del Grec i de l’Auditori de Cornellà i poc a poc ens vam adonar que entre nosaltres hi havia alguna cosa més que amistat. Alguna cosa dins meu em deia que jo podria ser l’home que un dia la recollís quan sortís de treballar. Però no va ser fins a finals de novembre que va començar l’aventura.

ELS DOS
Il·lusió i amor no ens en falten però tot i que Déja-vu va marcar el nostre inici, un PhD ens farà marxar lluny de casa, potser no lluny de tot, potser no a Lousiana, ni entre camps de cotó, ni entre els taurons d’en Monsieur Cousteau, ni amb filòsofs grecs que ens facin pensar, ni una minúscula taverna escocesa. Però ens tindrem l’un a l’altre, sense guionistes que ens ajudin en el dia a dia, sense oblidar res viscut com en un conte de ciència-ficció, i amb el desig, en un futur, de viure més d’un Carnaval fent l’anima

#72 de Maria Bertolín

Buff! Recordo el primer cop que vaig sentir els amics, va ser el cop que el meu germà Santi, em va posar el videoclip d’A vegades. Jo en aquells temps tenia deu anys, i pel que recordo, em ve al cap que em va fer molt gracia allò de que s’anessin ficant per la reixa de ventilació i tornessin a sortir per la porta. En aquell moment vaig descobrir que m’agradaven els amics. Això va ser a l’estiu del 2010, i per casualitat resultava que els amics venien a la meva població, Sant Quirze del Vallès! Així que vaig anar al meu primer concert. Recordo bé aquell concert, recordo que venien de Sentmenat on aquella mateixa tarda havien fet un altre concert. I també recordo perfectament l’anècdota del concert; se’ls va espatllar el transformador del piano del Dani! Sort que un home del públic va anar a buscar-ne un de casa seva!  Em va encantar el concert i vaig marxar feliç cap a casa.
Després d’això vaig deixar els amics durant un temps, bé, ara mateix no en sabria dir el perquè, ja que sou fantàstics i la vostra música m’encanta! Però no va ser fins a mitjans del 2012 que us vaig tornar a escoltar i la vostra música em va transportar a llocs llunyans i preciosos i em va transmetre sentiments extraordinaris. Us vaig seguir per la web i tenia moltíssimes ganes d’anar a un concert però tots eren molt lluny i tard, i no hi podia anar. Fins que un dia en que estava llegint com cada dia la web, vaig llegir que farien un concert a Sabadell!! Vaig cridar de l’alegria! Vaig anar a dir corrents als meus pares lo del concert i no van poder dir-me que no (feia moltíssim temps que sabien que tenia moltíssimes ganes d’anar a un). Quan va arribar a casa el meu germà vaig anar a dir-li corrents fent salts d’alegria. Vam ser ràpids i vam agafar seients a primera fila. Va ser un concert inoblidable! Va ser tan fantàstic! A part va ser molt curiós veure un professor
meu saltant i cantant les vostres cançons a tot drap! Vau fer uns grans monòlegs, vau cantar molt bé i tot va anar sobre rodes. Després, com normalment feu, us vau quedar a signar discos i em veu signar el meu i ens vam fer unes fotos.

En tot aquest temps he anat cantant i parlant de vosaltres als meus amics, però al principi no em feien ni cas, i deien que la música catalana era tota igual, però el meu millor amic Marc, quan vam fer un treball a català on s’havia de treballar una cançó en català, li vaig dir que agafés Jean-Luc, que era del disc anterior i jo creia que li agradaria, i li va acabar agradant, la cantava a totes hores! Li vaig passar la resta de les cançons i ha acabat sabent-se-les totes de memòria com jo! Ara a totes hores estem cantant les vostres cançons, i si algú diu una frase que surt en alguna cançó vostra, no podem resistir la temptació de cantar-la!

I res, ara estem esperant nerviosos el vostre pròxim disc, per poder anar a tots els concerts que puguem, a passar-nos-ho super bé i a escoltar-vos junts! Sou molt grans, recordeu-ho sempre!

#73 de Yolanda i Miquel

Mmmmmm difícil elecció! Perquè les vostres cançons formen part de la banda sonora de les nostres vides.

Però n’hi ha una molt especial per nosaltres: MIRACLES.

El passat 18 d’agost vam saber que una coseta petita ens canviaria la vida, com diu la cançó passaríem a una altra lliga, seríem PARES!
Per celebrar-ho, aquella nit, vam anar de concert. A quin concert? Doncs com no als Amics de les Arts a Passanant!!!
Va ser una vetllada espectacular, genial, inimaginable,… i d’on ens va sorgir la inspiració:
Nosaltres que som una mica especials i “frikis” a la vegada, per donar la noticia a pares, parents, amics, coneguts,… vam decidir fer un lipdub amb la cançó Miracles, que descrivia a la perfecció el moment que estàvem vivint (us sona???) i que ens acompanyarà per la resta de les nostres vides.

El passat 19 d’abril va nèixer el nostre petit miracle, en Guim. Qui ens havia de dir que una coseta tan petita ens canviaria tant la vida! Ens passem el dia babejant, amb un somriure d’orella a orella, i és que malgrat l’estrès dels primers dies, només mirar-lo fa que ens desfem i oblidem la resta del món!

Gràcies per formar part de les nostres vides!

****

I, per acabar, un nou teaset de Tenim Dret a Fer l’Animal…